El violí d'Auschwitz

Orquestra a Auschwitz (1941)

- Com va el violí?

Amb sorpresa sentí que la veu del comandant no tenia cap to de burla ni d'insult. Semblava que parlés amb la curiositat natural d'un client! Va poder respondre sense tremolar:

- Va bé, sense cap problema, senyor.

Ho va dir sense aturar la feina, perquè mai no es podia estar segur de la reacció; de vegades l'havia colpejat perquè no s'havia quadrat quan li adreçaven la paraula, i, alguna vegada que ho havia fet, havia rebut igualment perquè no treballava. Però ara, no va ploure cap cop i, mentre continuava ribotant, els veia de cua d'ull plantats davant seu. Amb curiositat van mirar després com ell agafava l'escaire i el regle i comprovava exactament les mides, i semblaren satisfets en veure com quedaven a la vista totes les aigües de la fusta. No se n'anirien mai, els podrits? Com que era llest treballant, ara li tocava d'agafar la plantilla per resseguir el dibuix: el perfil del mànec, la forma arrodonida del cap, tot allò que calia marcar, fins i tot, amb el puntejat, l'espiral del capdamunt, de voluta elegant. No ho podria fer tranquil amb aquells quatre ulls al damunt de les seves mans -que encara conservaven la seva força-. Sentí, finalment, que s'allunyaven, i li va córrer per tot el cos una sensació d'alleujament quasi violenta, com la febre quan deixa un malalt. Amb un afluixament de la tensió incontenible, deixà de cop el mànec damunt el banc, es passà la mà pel front amarat (Maria Àngels Anglada, 2003, p. 72).